LlamaWhatsapp
peixos-aigua-dolca-aigua-salada

Peixos d’aigua dolça (en aigua salada)

Aquest dimarts 16 al vespre s’estrena el documental “Peixos d’aigua dolça (en aigua salada)” a TV3 en el que segueixen el dia a dia del Marc, de 10 anys, la Mariona, de 23 (ambdós amb autisme) i les seves famílies. La metàfora, que dóna títol al documental m'ha semblat preciosa i precisa, ajuda a entendre la condició de l'autisme fent èmfasi en el context, sense el qual no es podria entendre. Tot plegat m'ha portat a pensar que avui podia ser un bon dia per parlar de l’autisme i d'això tractarà aquest article. Quan parlem d’autisme o Trastorn de l’Espectre Autista (TEA) ens referim a un trastorn del neurodesenvolupament que s’inicia a la infància i perdurarà tota la vida de la persona que ho presenta. Simplificant-ho molt, podriem dir que és una manera que té de desenvolupar-se el cervell que generarà en les persones que ho presentin dificultats persistents per comunicar-se amb els altres i interaccionar amb ells, a més de comportaments estranys, repetitius i inflexibles. El TEA ho presenta una de cada cent persones, es dóna quatre vegades més en homes que dones i el 70% de les persones que presenten TEA també poden presentar un altre trastorn associat. Tradicionalment...

LEER MÁS

violencia masclista

Només una vegada

Des del 18 d’Octubre fins al 4 de Novembre es podrà veure al Teatre Nacional de Catalunya l’obra «Només una vegada» de la dramaturga barcelonina Marta Buchaca. Pels que viuen a Girona, com és el meu cas, hauran d’esperar una mica més si volen veure-la més a prop ja que faran una sessió l’11 de novembre al Teatre de Salt. L’obra s’articula entorn a la pregunta «què estem disposats a permetre en una relació de parella?» però com succeeix en la majoria de vegades que ens formulem una pregunta, s’obren encara més interrogants: I si passés només una vegada? On està el límit? Pel que he arribat a llegir, l’obra s’enfronta a múltiples preguntes, reflexions i evidències (entorn a la violència de gènere, la comunicació i les relacions humanes) que potser no són tan evidents o no volem veure com a evidents. Què és violència i què no ho és? Què és el masclisme? On està la fina línia que limita el que és masclista del que no ho és? El límit està només en les agressions físiques? És la nostra societat una societat igualitària? Ho són les nostres relacions de parella? El masclisme és el mal només d’uns pocs...

LEER MÁS

Passarell

Passerells: Aprenents de la vida

«En aquesta vida he après que alguns som tan passerells que necessitem un ultimàtum dels grossos per prioritzar de debò. I que quan prioritzes de debò, t'agafa un atac de lucidesa que donaries les gràcies al puto ultimàtum.» Aquest paràgraf forma part de «La vida que aprenc» de Carles Capdevila i alguna cosa en ell em va remoure els intestins (això que alguns anomenen el segon cervell) al llegir-lo. Em vaig quedar detingut i retingut en la paraula passerell. Quina manera més maca de dir «novato», «aprenent» o «principiant». I per què passerell, com l'ocell? Em preguntava jo. Va utilitzar-se primer per referir-se a l'ocell o per referir-se a la persona? I per què s'utilitza també «pipioli» per referir-se a «principiant»? I per què pipioli l'escolto tan irremeiablement onomatopeica? No puc evitar escoltar el pi-piu, la piulada del pollet. M'imagino un ocell petit, un pollet indefens, tendre i menut. Una cria d'ocell. I el conjunt de totes aquestes imatges impactant-me en el meu món intern em portaven a la conclusió inequívoca que no hi havia millor paraula per a contextualitzar el que en Carles Capdevila volia explicar-nos després: prioritzar és créixer. Renunciar, acceptar, entendre que no es pot tenir tot ni que...

LEER MÁS